07 de desembre 2008

Incompetència o ignorància?

Carta del meu germà Eduard Valentí.
Publicada el 3 de Desembre de 2008 al diari El Punt


L'altre dia, després de fer unes petites compres al Media Markt de Girona, en pagar a caixa amb targeta de crèdit (com que ja sé que és necessari acreditar la titularitat de la targeta vaig presentar el carnet de conduir, que és el primer que tenia a mà). La caixera em va dir: «El DNI, si us plau.» Jo, per educació, li vaig treure el DNI, però li vaig dir que el carnet de conduir és un document oficial expedit per Trànsit, amb fotografia digital (és dels nous) i més que vàlid per identificar-me a tot Europa. La meva dona, que treballa a un hotel, li va dir que, per comunicar les entrades als Mossos, el carnet de conduir servia perfectament. La seva resposta ens deixà de pasta de moniato: això nomes és un permís que autoritza a conduir i no té cap validesa per identificar una persona. Això què vol dir, ¿que Trànsit dóna els carnets sense saber qui és el titular?, ¿o que aquesta persona no té ni idea del que ha de fer per acceptar un pagament amb targeta de crèdit?La veritat és que el fet és una beneiteria, però el malestar que ens va crear la situació per la impertinència i fanfarroneria de sempre dir l'ultima paraula fa que ens plantegem de tornar a comprar en aquest establiment.



16 de novembre 2008

Passat, Present, Futur... Qui en sap res?

El portero del prostíbulo


No había en aquel pueblo un oficio peor visto y peor pagado que el de portero del prostíbulo... Pero, ¿qué otra cosa podía hacer aquel hombre? De hecho, nunca había aprendido a leer ni a escribir, no tenía ninguna otra actividad ni oficio. En realidad, era su puesto porque su padre había sido el portero de ese prostíbulo antes que él, y antes que él, el padre de su padre. Durante décadas, el prostíbulo había pasado de padres a hijos y la portería también.

Un día, el viejo propietario murió y un joven con inquietudes, creativo y emprendedor, se hizo cargo del prostíbulo. El joven decidió modernizar el negocio. Modificó las habitaciones y después citó al personal para darles nuevas instrucciones. Al portero le dijo: -A partir de hoy, usted, además de estar en la puerta, me va a preparar un informe semanal. Allí anotará la cantidad de parejas que entran cada día. A una de cada cinco, les preguntará cómo fueron atendidas y qué corregirían del lugar. Y una vez por semana, me presentará ese informe con los comentarios que usted crea convenientes.

El hombre tembló. Nunca le había faltado predisposición para trabajar, pero...

-Me encantaría satisfacerle, señor -balbuceó-, pero yo... no sé leer ni escribir.

-¡Ah! ¡Cuánto lo siento! Como usted comprenderá, yo no puedo pagar a otra persona para que haga esto y tampoco puedo esperar a que usted aprenda a escribir, por lo tanto...

-Pero, señor, usted no me puede despedir. He trabajado en esto toda mi vida, al igual que mi padre y mi abuelo...

No lo dejó terminar. -Mire, yo lo comprendo, pero no puedo hacer nada por usted. Lógicamente le daremos una indemnización, es decir, una cantidad de dinero para que pueda subsistir hasta que encuentre otro trabajo. Así que lo siento. Que tenga suerte.

Y, sin más, dio media vuelta y se fue. El hombre sintió que el mundo se derrumbaba. Nunca había pensado que podría llegar a encontrarse en esa situación. Llegó a su casa, desocupado por primera vez en su vida. ¿Qué podía hacer? Entonces recordó que a veces, en el prostíbulo, cuando se rompía una cama o se estropeaba la pata de un armario, se las ingeniaba para hacer un arreglo sencillo y provisional con un martillo y unos clavos. Pensó que esta podía ser una ocupación transitoria hasta que alguien le ofreciera un empleo. Buscó por toda la casa las herramientas que necesitaba, y sólo encontró unos clavos oxidados y una tenaza mellada. Tenía que comprar una caja de herramientas completa y, para eso, usaría una parte del dinero que había recibido. En la esquina de su casa se enteró de que en su pueblo no había ninguna ferretería, y que tendría que viajar dos días en mula para ir al pueblo más cercano a realizar la compra. -¿Qué más da?, -pensó. Y emprendió la marcha.

A su regreso, llevaba una hermosa y completa caja de herramientas. No había terminado de quitarse las botas cuando llamaron a la puerta de su casa; era su vecino.

-Venía a preguntarle si no tendría un martillo que prestarme.

-Mire, sí, lo acabo de comprar pero lo necesito para trabajar. Como me he quedado sin empleo...

-Bueno, pero yo se lo devolvería mañana muy temprano.

-Está bien.

A la mañana siguiente, tal como había prometido, el vecino llamó a su puerta.

-Mire, todavía necesito el martillo. ¿Por qué no me lo vende?

-No, yo lo necesito para trabajar y, además, la ferretería está a dos días de mula.

-Hagamos un trato -dijo el vecino. -Yo le pagaré a usted los dos días de ida y los dos de vuelta, más el precio del martillo. Total, usted está sin trabajo. ¿Qué le parece?

Realmente, esto le daba trabajo durante cuatro días... Aceptó.

A su regreso, otro vecino lo esperaba a la puerta de su casa.

-Hola, vecino. ¿Usted le vendió un martillo a nuestro amigo?

-Sí...

-Yo necesito unas herramientas. Estoy dispuesto a pagarle sus cuatro días de viaje y una pequeña ganancia por cada una de ellas. Ya sabe: no todos disponemos de cuatro días para hacer nuestras compras.

El ex-portero abrió su caja de herramientas y su vecino eligió una pinza, un destornillador, un martillo y un cincel. Le pagó y se fue.

-No todos disponemos de cuatro días para hacer nuestras compras..., -recordaba.

Si esto era cierto, mucha gente podría necesitar que él viajara para traer herramientas. En el siguiente viaje decidió que arriesgaría algo del dinero de la indemnización trayendo más herramientas de las que había vendido. De paso, podría ahorrar tiempo en viajes.

Empezó a correrse la voz por el barrio y muchos vecinos decidieron dejar de viajar para hacer sus compras. Una vez por semana, el ahora vendedor de herramientas viajaba y compraba lo que necesitaban sus clientes. Pronto se dio cuenta de que si encontraba un lugar donde almacenar las herramientas, podía ahorrar más viajes y ganar más dinero. Así que alquiló un local. Después amplió la entrada del almacén y unas semanas más tarde añadió un escaparate, de manera que el local se transformó en la primera ferretería del pueblo. Todos estaban contentos y compraban en su tienda. Ya no tenía que viajar, porque la ferretería del pueblo vecino le enviaba sus pedidos: era un buen cliente. Con el tiempo, todos los compradores de pueblos pequeños más alejados prefirieron comprar en su ferretería y ahorrar dos días de viaje. Un día, se le ocurrió que su amigo, el tornero, podía fabricar para él las cabezas de los martillos. Y después... ¿Por qué no? También las tenazas, las pinzas y los cinceles. Después vinieron los clavos y los tornillos... Para no alargar demasiado el cuento, te diré que en diez años aquel hombre se convirtió en un millonario fabricante de herramientas, a base de honestidad y trabajo. Y acabó siendo el empresario más poderoso de la región. Tan poderoso era que, un día, con motivo del inicio del año escolar, decidió donar a su pueblo una escuela. -Además de leer y escribir, allí se enseñarían las artes y los oficios más prácticos de la época, -pensó.

El alcalde organizó una gran fiesta de inauguración de la escuela y una importante cena de homenaje para su fundador. A los postres, el alcalde le entregó las llaves de la ciudad y abrazándole le dijo:

-Es con gran orgullo y gratitud que le pedimos que nos conceda el honor de poner su firma en la primera página del libro de honor de la escuela.

-El honor sería para mí, -dijo el hombre, -pero no se leer ni escribir. Soy analfabeto.

-¿Usted? –dijo el alcalde, que no acababa de creerlo- ¿Usted no sabe leer ni escribir? ¿Usted construyó un imperio industrial sin saber leer ni escribir? Estoy asombrado. Me pregunto qué hubiera hecho si hubiera sabido leer y escribir.

-Yo se lo puedo decir, -respondió el hombre con calma. –Si yo hubiera sabido leer y escribir... ¡sería el portero del prostíbulo!

Extraído del Talmud, recogido por Jorge Bucay

Recomanar la Plana de'n Jorge Bucay

En Jorge Bucay... del que ja he parlat abans i que és l'autor del magnífic llibre "Déjame que te cuente" te una web personal on tu pots triar un tipus de problema que tinguis i seleccionant alguns paràmetres més et porta a un dels seus contes/fàbules dels seus llibres i que pots escoltar directament des de la plana web explicat per ell mateix.

http://www.mentesana.es/tuCuento1.jsp

Aquests contes poden semblar xorrades... consells de "quatre rals" per a gent amb problemes... però... qui no té problemes?
I no ho son... son d'un contingut molt profund i si saps entendre la esència del conte/fàbula et pot donar respostes a mols de problemes/xorrades que tothom té diariament... però clar... cal saber interpretar-los.

Apa... a disfrutar-los qui vulgui. :-)


26 de setembre 2008

La meva neboda pertany a la generació v2.0

La meva neboda Anna ja pertany a la generació versió 2.0 de jovent que puja... dominen les noves tecnologies d'una manera inimaginable quan jo tenia la seva edat... que pobre de mi me les veia magres per crear algun programa amb llenguatge BASIC del meu Spectrum+... com el MasterMind (el millor programa que vaig saber fer)... o el meu primer programa remunerat (un dibuix d'un cucurutxo de gelat que posava escrit... Me'l compres mare? ...I me'l va comprar :-))

I tot això gracies a que un Senyor va tenir la genial idea de que els ordinadors podien estar a casa de tothom, a un preu econòmic i va crear el Z80, el Z81, el Sinclair ZX Spectrum... (compareu les especificacions tècniques del hardware amb les d'un ordinador actual... fins hi tot fa riure) i varis models més posteriorment.
(pot ser l'ordinador més bonic estèticament de tota la història)

Aquest Senyor després va ser anomenat "Sir" pel govern del Regne Unit en honor a la revolució social que això va suposar.... parlo de Sir Clive Sinclair, al que la generació versió 1.0 li devem l'honor i el plaer d'haver-nos donat l'eina per iniciar-nos en el món de la informàtica.

Ara la generació v2.0 ja no s'ha de barallar amb el BASIC i els munt de tecles que s'havien de pitjar alhora per tal d'escriure una instrucció, o ja no juguen amb jocs tant simples però mítics com el Sabre Wulf o el Alien 8... jocs que encara podien ser creats per una sola persona o un petit grup de programadors.
Ara la generació v2.0 va molt més enllà... i té moltes eines tecnològiques al seu abast que ben emprades donen resultats com aquests:


Aquest és un exemple del que fa la generació v2.0




I aquí un altre







Està clar que el món va a millor... No en tingueu cap dubte!!!



27 d’agost 2008

Fàbula sobre com funcionen els mercats de compra/venda (habitatge, borsa, etc...)

© El Periódico 27/8/2008

LA RODA - Per Josep-Maria Ureta

Aquell agost de fa només un any

Tot i que els Jocs de Pequín s'han endut tota la glòria de portades de diaris, convindrà també recordar que aquestes setmanes es compleix un any de la crisi, iniciada en el mercat hipotecari dels EUA i expandida a tot el sistema financer global. Sense precedents. ¿Com ha estat possible, amb tants filtres de control?

No hi ha una resposta convincent. Però com que un va esborrant correus antics per no col.lapsar la bústia, he salvat una història que em va enviar fa mesos un consultor savi, que barreja el gastat recurs de les escoles de negocis a faules amb animals com a protagonistes, amb el seu profund escepticisme.

La seva història:

Una vegada va arribar al poblat selvàtic un senyor molt ben vestit, es va instal.lar a l'únic hotel que hi havia i va posar un avís a l'única pàgina del diari local: estava disposat a comprar cada mico que li portessin per deu euros. Els camperols, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir corrent a caçar-los. L'home va complir i va comprar els centenars de micos que li van portar.

Quan quedaven molt pocs micos al bosc i era difícil caçar-ne, els camperols van perdre interès. Llavors, el senyor ben vestit va oferir 20 euros per cada mico, i els camperols van tornar a la caça. Van escassejar encara més els micos, i l'home ben vestit va elevar l'oferta a 50 euros per cada un. Però, com que tenia negocis que havia d'atendre a la ciutat, va deixar el negoci a càrrec del seu ajudant.

Quan l'home ben vestit va marxar, el seu ajudant es va dirigir als camperols dient-los: "Fixeu-vos en aquesta gàbia plena de milers de micos que el meu cap us va comprar (a 10 i 20 euros) per a la seva col.lecció. Jo us ofereixo vendre-us els micos per 35 euros i, quan el cap torni de la ciutat, els hi veneu pels 50 que us ha ofert". Els camperols van reunir tots els estalvis, van comprar els milers de micos que hi havia a la gran gàbia, i van esperar el retorn del cap. Però no van tornar a veure ni l'ajudant ni el cap. Només els va quedar la gàbia plena de micos que van comprar amb els estalvis de tota la vida.


"Noció de com funciona la borsa", conclou el consultor.



22 de juny 2008

Una Ment dos Cervells

Interessant presentació en power point on es parla dels dos hemisferis del nostre cervell i que, segons diuen, el dret controla les emocions/intuïcions i l'esquerra el raonament/intel·lecte.

Al final de la presentació hi ha el "test" de la imatge d'una ballarina girant cap a la dreta o cap a l'esquerra o també es possible de veure-la girant de les dues maneres.

Presentació en Power Point: Una Mente dos Cerebros

Només per curiositat... i si voleu... deixeu un comentari a veure si la veieu girar la a la dreta, a l'esquerra o de les dues maneres.

Bona Berbena de Sant Joan!!!



06 de juny 2008

Adéu Chiquilicuatre !!!

És el que té quedar-se dormit... que et perds moments com aquests...





I afegeixo aquest també :-)



I és el que té Internet (i el que vindrà !!!)... que després ho pots veure quan vulguis...

17 de maig 2008

Te echo mucho de menos !!!

Seguint amb els vídeos d'animals... L'amic Pere Castells de l'internauta m'ha enviat un missatge on parla d'uns lleons alliberats i la posterior trobada amb els seus cridadors.


Abandonados cuando eran bebés, estos leones fueron acogidos y crecieron con dos jóvenes.

Cuando fueron lo suficientemente grandes y autónomos, los leones fueron puestos en libertad en una reserva natural con el fin de que se habituaran a la vida salvaje.

Un año más tarde, los dos jóvenes van a la reserva donde viven los leones para ver si todo les iba bien.

Este video muestra el momento del encuentro de los leones con sus 'padres adoptivos'.








16 de maig 2008

La força del dèbils !!!

Interessant vídeo on es pot veure com un ramat de nyuns intenten rescatar, de les urpes dels lleons i de les dents d'un cocodril, una pobre cria destinada a ser el seu dinar.








14 de maig 2008

Ha mort na Irena Sendler... descansi en pau.

© el Periodico 13/5/2008 DESAPARICIÓN DE UNA PERSONALIDAD EMBLEMÁTICA EN POLONIA

Muere la mujer que salvó a 2.500 menores del gueto de Varsovia

  1. Sendler sacaba a los niños escondidos en cajas, maletas y carritos
EL PERIÓDICO VARSOVIA
Irena Sendler, de 98 años, la mujer polaca que salvó a miles de niños judíos durante la segunda guerra mundial sacándolos a escondidas del gueto de Varsovia, murió en la capital polaca. Tenía un delicado estado de salud y apenas salía del asilo en el que residía.
El portal web del principal diario polaco, Gazeta Wyborcza, desveló que Sendler, de 98 años, murió en el hospital Plocka Street a primera hora del lunes. El centro declinó comentar la noticia, que fue ampliamente difundida por otros medios polacos y confirmada anoche por algunos familiares.
La mujer utilizó su posición como trabajadora social para entrar y salir del gueto con regularidad. Esto le permitió sacar a alrededor de 2.500 niños en cajas, maletas o escondidos en carritos.

NUEVA IDENTIDAD
Una vez libres, los menores fueron escondidos en monasterios y, más tarde, repartidos entre familias polacas católicas fuera del gueto, creado por la Alemania nazi en 1940 para el medio millón de judíos de la ciudad. A los niños les dieron identidades nuevas.
Durante la ocupación de su país en la segunda guerra mundial escondía los nombres de los niños y sus nuevas identidades falsas dentro de botes de conserva, que luego enterraba bajo un manzano cercano a su casa y frente a un cuartel nazi.
Pero en 1943, Sendler, que llevó la sección infantil de la organización Zegota (consejo de ayuda a los judíos, en español) fue detenida y torturada por la Gestapo. Solo escapó de la ejecución cuando Zegota consiguió sobornar a algunos oficiales nazis, que la dejaron inconsciente pero viva en un bosque con las piernas y los brazos rotos.
"La gente que sale en defensa de otros, de los débiles, es muy inusual. El mundo sería un lugar mejor si hubiera más como ellos", dijo Marek Edelman, el último comandante superviviente del levantamiento del gueto de Varsovia, a la televisión polaca. En términos similares se expresó el expresidente del país Lech Walesa, al igual que algunos líderes religiosos.
En 1965, Sendler fue galardonada con la medalla Yad Vashem israelí de los justos entre las naciones por sus acciones, y después se convirtió en ciudadana honoraria israelí. También fue candidata al premio Nobel de la Paz el año pasado pero, pese a su valor, negó ser una heroína. Finalmente, el galardón fue a parar al norteamericano Al Gore.

BUENA EDUCACIÓN
"El término heroína me irrita enormemente. Continúo teniendo remordimientos de conciencia por haber hecho tan poco", dijo Sendler en una de sus últimas entrevistas.
Su hija, Janina Zgrzembska, sin dar más detalles sobre el fallecimiento, recordó anoche que a su madre le gustaba recordar que la "educaron en la creencia de que hay que salvar a quien se ahoga sin mirar su religión o su nacionalidad".



D'on ve el nom de Catalunya

Missatge de l'usuari Eduard Pertíñez i Juncosa a la llista de correu l'internauta:


Als començaments del segon mileni, a Occitània va aparèixer una cultura, els càtars, que era radicalment diferent a tot el que hi havia des l'època dels romans.

La cultura càtar era molt similar al Barça i al poc que queda de la cultura catalana. La integració de la voluntat ferma d'èxit i la voluntat de fer les coses bé i en harmonia amb l'entorn.

És allò de guanyar fent-ho bonic del Barça o d'oposar-se frontalment des de Barcelona a que ens facin un trasvassament de l'Ebre perquè omplim les piscines o no patim restriccions un parell de mesos, quan hem sigut nosaltres que hem augmentat la nostra població en un milió de persones en aquesta última tongada especulativa.

Eren els Homes Bons. Gent amb poder i que tot i així tenia la voluntat de millorar el seu entorn tot i que això comportés baixar la qualitat de vida o posar en perill la seva integritat.

Tot al contrari de la cultura romana, per la que els beneficis personals justificàven tota acció.

La cultura càtara va saltar els Pirineus, i per tant té molt sentit que Catalunya vingui de càtars Llunyans.

Aquesta cultura va desenvocar en l'aparició dels templers, monjos guerrers, que guanyaren terreny amb aquesta filosofia de gent abnegada, com els ermitans, però a la vegada lluitadora com els guerrers.

Tant terreny van guanyar que Roma va decidir aturar-los exterminant-los. I una nit al segle XIII els van matar a tots a Occitània (prop de 30.000).

Els que es van salvar foren els que pocs que estaven a aquesta banda dels Pirineus, que van passar a la clandestinitat.

La cultura càtara, més emmascarada, va continuar obtenint els seus fruits. Va conquerir la Catalunya Nova, el país valencià, Múrcia, les illes, i va
arribar a Granada (per acabar conquerint-la).

Va conquerir Còrsega, Sardenya, Nàpols, i Atenes. I mentrestant, va dominar tot el mediterrània establint les 200 Llotges de Mar que controlava Catalunya i en les que es feia LA TOTALITAT del trànsit comercial de la mediterrània, que és com dir la totalitat del trànsit comercial del mon antic.

La cultura càtara va excel·lir tant en la voluntat de fer les coses millor i millor, que va començar a explorar el món desconegut. Els coneixements nàutics i històrics de Catalunya eren immensos. Prova d'això són els mapes del Piri Reis i d'Abraham Cresques.

Així vàrem descobrir les canàries, i vàrem explorar la costa atlàntica africana.

Així que Roma va haver de tornar a actuar. Aquesta vegada va ser més subtil. Va forçar en una guerra civil el canvi de rei dels catalans, imposant un rei castellà, el pare de Ferran. La França catòlica va ajudar-los, ja que castellà no hagués pogut tota sola. Tenia la guerra perduda quan el rei castellà de Catalunya va regalar Còrsega a França a canvi que ocupessin Girona.

Un cop imposat el rei va ajuntar corones amb els castellans. Los Reyes Católicos, en contraposició a la cultura càtara (cristiana i per tant no catòlica) que dominava el territori català.

A partir d'aquí van començar els espolis a la nostra terra, els nostres èxits i la nostra història, que han desenvocat en que continuem dient que no sabem d'on ve el nom de Catalunya.

Eduard

09 de maig 2008

Les coses poden canviar... I sembla que a millor....

L'altre dia vaig llegir a el Periodico la següent notícia ( © el Periodico 05/07/2008 ):


No he cregut mai que la Cirurgia Estètica fos una cosa dolenta "per se"... si així fos ja hauria desaparegut tota sola... però aquests Semi Déus (perdó, cirurgians plàstics) que tenen a les seves mans "el poder" de modificar el cos d'una persona, d'una forma irreversible, haurien d'anar amb MOLT DE COMPTE amb el que fan i deixen de fer i posar tots els mitjans possibles a l'abast per tal de minimitzar els riscs.

A veure si els altres Semi Déus (perdó... cirurgians plàstics... com tinc la memòria... deuen ser les pastilles...) s'apunten a seguir aquest camí, que crec sincerament, serà bo per a tots plegats.

I esperem que això no sigui una mesura "fictícia", com la de demanar un informe psiquiàtric per a poder avortar i llavors descobrir un munt clíniques fent "xanxullos".

I ara que ho penso... també ha de ser dur psicològicament saber-se Fill de Puta al Quadrat... encara que la teva Mare i Àvia siguin unes Santes.







04 de maig 2008

L'Anna amb gallines :-)

Tinc una neboda que és un crac!!!
Aquesta foto la va presentar a un concurs de......


.... matemàtiques.... i clar... va guanyar. :-)

Em recorda l'època del "Barrio Sésamo" , que ella ni deu haver conegut... i en Coco, Epi i Bas, La Gallina Caponata, La Rana Gustavo, en Triqui (el monstre de les galetes) i tants d'altres...

Fem nostàlgia una mica:
Maná Maná



Epi i Blas "Tu la llevas"


La Rana Gustavo i el número 2



Coco i el Telegrama Cantat


I la herència del "Cerca y Lejos" d'Epi i Blas



Ara l'Anna diu que vol ser cuinera.... que es vagi preparant la Carme Ruscalleda. :-)


Felicitats Anna!!!



03 de maig 2008

Una pastilla per aprimar-se? = oleoil-estrona

De tots és conegut que hi ha gent que menjant el mateix, uns s'engreixen i els altres no... i també que alguns medicaments provoquen un augment de pes... i que l'única solució coneguda ara i fins hi tot recomanada pels metges és la disminució d'ingesta d'aliments i l'augment de l'exercici corporal...
I que la societat tendeix a "criminalitzar" la gent amb obesitat culpant-los d'aquest fet i sempre relacionant-lo amb la ingesta exagerada d'aliments... quan acabem de dir que hi ha gent que menja el mateix i no s'engreixa o gent que en començar a prendre un medicament s'engreixa... el que ens porta a la conclusió lògica que el problema principal no és degut a la ingesta de més o menys aliments... sinó a alguna funció metabòlica que fa retenir o cremar greix al nostre organisme.

Doncs bé, resulta que el Dr. Marià Alemany (Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona) ha descobert una molècula anomenada oleoil-estrona (oleoyl-estrone) que ha sigut provada amb èxit en ratolins i que els ha fet disminuir de pes sense que hagi disminuït la ingesta d'aliments.
Crec que el propi Dr. Marià Alemany va estar prenent aquest medicament (fent de conillet d'indies) barrejant-lo ¡¡¡ dins del bocata del berenar :-) !!! i en poc més d'un any va arribar a perdre uns quaranta quilos i no els va recuperar en deixar el tractament.

Es veu que ara mateix la patent del producte ha estat venuda a la companyia farmacèutica americana Manhattan Pharmaceuticals Inc doncs les proves mèdiques que s'han de realitzar abans de treure un medicament al mercat son tan cares que només una gran companyia les pot sufragar...

Esperem que les proves tirin endavant ( que no quedi aquest medicament enterrat per ves a saber quins interessos comercials) i d'ací uns anys la gent amb obesitat el pugui prendre i recuperar el pes adequat pel seu cos.


Gràcies Dr. Marià Alemany.
Oleoyl-Estrone Developments




12 d’abril 2008

Contestador d'un Hospital Psiquiàtric.

Una mica d'humor sobre un tema seriós.

Descarregueu-vos i escolteu aquest arxiu de só mp3 fent clic [aquí]




03 d’abril 2008

Vicente Ferrer entrevistat al nou programa (S)Avis del canal 33

Ahir a la nit, al nou programa (S)Avis del canal 33, la Núria Solé va entrevistar en Vicente Ferrer:


Val molt la pena veure aquest documental i escotar, escoltar i escoltar el que diu aquest GRAN HOME, que ha millorat la qualitat de vida de milers i milers de persones d'Anantapur (India).



Va deixar anar moltes perles de les que només saben dir els homes vells, humils, savis i amb tranquil·litat d'esperit en saber-se satisfets per la feina feta.


Miro de deixar-ne escrites algunes que, més o menys acuradament, recordo al vol:
  • Jo no he fet una Gran Acció... n'he fet moltes de petites.
  • En 'una bona acció' hi radica tota la filosofia del món, totes les religions, idealismes i fins hi tot Déu. (aquesta és la dedicatòria que va dir que tenia el Lehendakari en l'única foto que hi havia al seu despatx)
  • En preguntar-li la seva dona ¿Vicente, quina és la cosa que encara et queda per fer, que és el que encara no has fet i encara voldries fer? ell va contestar sense dubtar-ho... Un gran manicomi, per a les persones que he vist que més sofreixen i que va ser el primer que vaig voler construir en començar la Fundació, i que encara no he pogut fer per manca de diners... i afegí rient... a veure si tinc la sort de que algun 'mecenes' el construeixi.
  • La mort NO existeix, només hi ha el aquí i el allà, i segurament quan sigui allà tornaré a muntar una Fundació.
  • Li pregunta l'entrevistadora... Vostè creu en Déu? .... I ell respon... aquí hi sobra el 'creu'... de la mateixa manera que et veig a tu (dirigint-se a l'entrevistadora) i no em fa falta creure en tu per saber que et tinc davant.
  • Ha oblidat alguna vegada la seva Fe en Déu? .... i entre riures respongué... no, és Déu que de vegades s'ha oblidat a mi...
  • El món és com és... i no cal donar-hi més voltes.
  • etc... etc..
Cal dir que jo sóc 'agnòstic' però les seves reflexions sobre Déu, el aquí i el allà, també valen molt la pena de ser escoltades i escoltades i escoltades. :-)

27 de març 2008

Irena Sendler ... (La Oscar Schindler Anònima)

La Irena Sendler, també anomenada l'Àngel del Gueto de Varsòvia, va aconseguir salvar la vida a més de 2500 nens, fent veure que tenien tifus (ja que els alemanys tenien por de que aquesta malaltia s'estengués) , i portant-los al gueto on els donava una identitat secreta.

L'any 1943, en assabentar-se la Gestapo de les seves accions, van decidir tancar el gueto i a ella la van portar a la presó de Pawiak on la van torturar brutalment fins hi tot trencat-li les cames i braços, però ella mai va deixar anar ni una paraula i finalment va ser sentenciada a mort.
En el darrer interrogatori un soldat la va deixar fugir, es va poder salvar ja que algú la va afegir a la llista de persones executades i llavors ella va adoptar una identitat falsa.

Actualment té 98 anys i viu a una residència d'avis envoltada de fotografies que els "nens" que va salvar d'una mort gairebé segura li donen en venir a visitar-la.


Aquí et pots descarregar una presentació en Power Point de na Irena Sendler que explica molt millor tots aquests fets (potser el primer .pps útil que he rebut).

23 de març 2008

Amics

Diuen que els bons amics són aquells que sempre hi son quan els necessites...
I crec que els mals amics són els que només et busquen quan et necessiten.



04 de febrer 2008

Qualsevol Nit pot sortir el Sol (Jaume Sisa)

A aquesta meravellosa cançó de'n Jaume Sisa només li mancava el seu corresponent videoclip. Ara gràcies a un autor "amateur" i penjat a YouTube aquí el tenim.


26 de gener 2008

L'efecte perruca

Aprofitant aquesta frase d'un usuari de la llista l'Internauta (us recomano apuntar-vos-hi) i els eufemismes (gran invent) vull escriure aquest missatge mode rollo [on].
Tenen l'efecte perruca: tothom se n'adona que aquell porta perruca, però ningú no gosa dir-li. I ell és feliç pensant que no es nota.
Hi ha una altra opció hi és que la perruca estigui enganxada amb cola i no la puguis treure... i tot i amb això s'ha d'intentar ser feliç (que és l'únic que importa)... a partir d'aquí "qui ho hagi d'entendre" que segueixi llegint i qui no, que no ho faci... i si ho fa i es pensa que estic més "p'allà que p'acà" tampoc anirà gaire errat... :-)

Suposem que un dia un home va al perruquer, per que no està conforme amb el seu pentinat, (a més força gent li ha comentat que el seu pentinat no és maco) i el perruquer aconsellant-lo li diu que li farà els rinxols de'n David Bisbal (per dir algo...) i que passí demà mateix per la perruqueria... i dubtosament hi confia i es troba amb una perruca enganxada al cap... i amb el perruquer ben content de la perruca i l'home esparverat.
L'home surt al carrer i els mateixos que li deien que el pentinat no era maco ara se'n foten directament.... a més a més de les altres persones que, com diu l'usuari de l'Internauta, de seguida s'adonen de la presencia de la perruca (ben enganxada amb araldit)...


Parlant-ne a la llista l'Internauta se'm va acudir una altre paral·lelisme:
Primer: La culpa no és d'un altre... la culpa és de l'home per fer-li cas... i del perruquer per no tenir bon criteri...
Si tu vas amb un renault clio a un mecànic a tunejar-lo per que no t'agraden les rodes que porta i li dius que les vols canviar (cosa que es pot fer... si no es pugues ja ni hi pensaries) i et diu que te'n posarà unes de molt guapes i t'hi posa les d'un ferrari que no s'adiuen de res amb el clio amb el que gairebé no pots circular, per molt que les rodes siguin de ferrari (o ell ho digui...?!?!?) aquest mecànic ha de tenir el suficient criteri per no posar-les, o posar-n'hi unes que vagin bé, o fer veure que les que el clio porta ja son les adients i dir que s'està "boig" per voler canviar-les... o preguntar a d'altres mecànics quines serien les millors rodes o si cal o no canviar-les.

Altra cosa es que tingui que mantenir el taller i els 400 operaris i vagi posant rodes
a tothom que ho demani...
I el cotxe rai... te'n compres un altre i ja està... no sé si m'explico?
I si no agraden les noves rodes del clio que es pot fer???...

Passen els anys... exactament 20 ANYS... i l'home, després d'haver passat per un munt de fases en aquest període (ocultació, intent de superació, desesperació, fins aquí hem arribat, ajudeu-me, més o menys me'n surto, canvi important en prioritats i valors personals, mitja acceptació i intent de ser feliç fent d'altres coses) se li passa pel cap que pot ser després de tant de temps aquest perruquer (el seu fill, per que el pare ja és a l'infern amb molts d'altres perruquers fills de puta) pot ser ha trobat la manera de desenganxar la perruca (doncs la ciència teòricament avança) i li ho pregunta.

Aquest perruquer aprofita l'ocasió per a sortir a ves a saber quina tele amb ves a saber quines fotos de la perruca (això és el que menys importa... el que importa és la ètica professional), que el seu pare li va enganxar al cap de l'home, i dient que els rinxols son ben bonics.
Evidentment l'home passa a ser, per uns mesos, el centre d'atenció (sense voler-ho, que si fos això el que volgués ja hauria entrat al gran hermano o sortit al tomate) i tothom que el coneix pot dir-hi la seva sense respectar ni a Déu ni al Dimoni.... i torne'm-hi a ser... crisi personal altra vegada.

Arribats a aquest punt hi ha varies sortides:
1-Tancar-se a l'habitació i no sortir-ne en la vida (por ser el que hauria fet la majoria)
2-Saber que ara les cartes estan sobre la taula i tot està clar per a la gran majoria i mirar de seguir igual (positivisme idiota??? instint de supervivència???) doncs ell segueix sent el mateix.
3-Portar al perruquer als tribunals (però una dita sàvia popular diu que, la merda, quan més es remena, més pudor fa).
4-"Hasta aquí hemos llegado" (si no va ser el moment fa anys ara menys)
5-En Vicente Ferrer segur que està encantant de tenir més col·laboradors (opció molt llaminera)
6-...???...

L'home decideix, després d'una crisi profunda, triar la segona opció... les cartes estan sobre la taula... la gent sap que porta la perruca enganxada i que no li agrada... la bona gent (que n'hi ha més de la que sembla) no hi donarà més importància i el respectarà i ajudarà (tots ens hem d'ajudar, per això som animals socials) i buscaran darrera la perruca les bones qualitats d'aquest home (que en té moltes) i l'apreciaran pel que és.
I la mala gent (que també n'hi ha molta) i que saben-t'ho continuen criticant-lo, doncs esborrats de la llista i considerats directament uns "fills de puta mal educats"... i l'home es queda tant panxo... o ho intenta... que "encara està en el camino" com deia en José Agustin Goytisolo a "Palabras para Julia" ... ...tot i sabent que també molta d'aquesta bona gent, en donar-se la volta, per darrere comentaran que duu una perruca...

I curiosament les coses canvien i sembla que a millor, cosa que ningú assegura que continuï igual doncs en 20 ANYS les ha vist de tots colors.... i si les coses van a pitjor hi ha la cinquena opció que és del tot llaminera... i en el cas d'arribar a la quarta l'acompanyarà el perruquer, i Sant Pere ja se n'encarregarà de decidir qui va cap amunt i qui cap avall (i de passada sortirà a l'Absurd Diari :-)).

I com que tots vivim a "Matrix" tant se val si la raó la té el perruquer o l'home... pel cas és lo mateix... el problema segueix sent el mateix...

I a l'home, com un dia el van ben aconsellar, tant li fa (relativament..) el que en pensin els demés doncs sap que sempre trobarà gent a favor i gent en contra del que faci... o sigui que només es regeix pel que ell creu correcte i l'únic que intenta és cercar la felicitat i tirar endavant... (més o menys com tots, no???)

I com que en tot hi ha la part positiva i negativa (el que en diuen Yin i Yang) i l'home es un pel optimista mira de treure'n la part positiva i no amargar-se la vida, encara que de vegades no li serveixi de res ni veure el Testimoni de'n Nick.

Qui ho hagi llegit i sàpiga del que parlo doncs ja en té la meva versió dels fets... i qui no doncs que hi farem... millor... que "el meu mal no vol soroll" encara que aquest apunt al blog no crec que hi ajudi gaire. :-)

Perdoneu el rollo [off], però és que el comentari de l'Internauta em venia al pèl... i com que a "Matrix" no sé que és el que sap o deixa de saber la gent, doncs ara ja pot quedar una mica més clar.

I prometo no tornar a fer-ho ¡jamás!. ...només aquest escrit al blog... que per això hi és, per a "vomitar" tota la brutícia del terrat.


25 de gener 2008

Gracias a nuestros 'tenzings'

Tenia pensat un altre apunt pel blog (molt personal i que ja escriuré més endavant) per a inaugurar l'any 2008, però aquest artícle del meu admirad Josep Mª Espinàs, de la seva columna a el Periodico (que no puc deixar mai de llegir), i que ell modestament i de forma sàvia anomena "Pequeño Observatorio" crec que es mereix (de llarg...) ser el primer apunt de l'any 2008.



Ha muerto Edmund Hillary, el hombre que por primera vez pisó la cima del Everest. Recuerdo perfectamente la explosión admirativa que provocó aquella gesta sin precedentes. Entonces la dificultad era realmente extraordinaria. Hoy, la preparación y los recursos técnicos han hecho que, sin que el peligro y el fracaso hayan desaparecido, los everistas se multipliquen. Lo acompañó, y lo ayudó, un personaje más bien bajito, modesto, que sonreía mucho. Se trata del serpa Tenzing.

Pienso que somos afortunados los que, a lo largo de la vida, siempre hemos tenido un Tenzing al lado. Unos padres, una mujer, unos amigos que se han hecho cargo de nuestra manera de ser y, en mi caso, de la voluntad de arriesgarme en un oficio poco convencional y de dudosos resultados. Y con el paso del tiempo, desde la juventud hasta hoy, siempre he encontrado un ten-zing en algún momento importante. (Ahora escribo tenzing en minúscula, porque ya he adoptado esta palabra como equivalente de amigo, de protector, de compañero estimulante).

Sería arduo y poco interesante para el lector llenar esta columna con una lista de nombres concretos. Quizá es más claro decir que el primer premio literario fue un tenzing para mí, me ayudó a caminar con más confianza. El amigo que durante unos años todavía inseguros me dio trabajo como publicitario fue otro tenzing. El periodista que me propuso, hace más de 30 años, publicar un artículo diario también lo fue. Mi hija Olga -el único nombre que voy a citar- es el tenzing con síndrome de Down que me ha hecho entender mejor lo que es la vida y cómo vale la pena vivirla con respeto por todas sus manifestaciones.

Cuando alquilé un piso para casarme y me exigían que pagara de entrada un año entero, apareció una tenzing amiga que me adelantó todo el dinero. Quien tuvo la idea de que yo era capaz de realizar entrevistas en la televisión -nunca se me había ocurrido- fue otro tenzing.

Y la editora que desde 1985 me apoya y me da buenos consejos literarios es una tenzing de larga duración. No he tenido nunca tenzings poderosos ni oficiales, pero sí miles de tenzings anónimos que me han animado leyéndome.

Este artículo quisiera servir para que todo el mundo tenga cinco minutos para reconocer a sus tenzings particulares. Pequeños o grandes.

Que no hayamos conquistado la cima del mundo no debe hacernos olvidar a los serpas que nos abrían caminos. =



Amb aquest apunt vull agrair a tots els 'tenzigs' que han passat, i que han de passar per la meva vida, el seu ajud.
I qui no reconegui 'tenzings' a la seva vida o és un superb o ha tingut molta sort (o mala sort, doncs normalment es converteixen en les millors amistats).


Aquest apunt del Sr. Espinàs és extret de
el Periódico © del día 11 de Gener de 2008.