26 de gener 2008

L'efecte perruca

Aprofitant aquesta frase d'un usuari de la llista l'Internauta (us recomano apuntar-vos-hi) i els eufemismes (gran invent) vull escriure aquest missatge mode rollo [on].
Tenen l'efecte perruca: tothom se n'adona que aquell porta perruca, però ningú no gosa dir-li. I ell és feliç pensant que no es nota.
Hi ha una altra opció hi és que la perruca estigui enganxada amb cola i no la puguis treure... i tot i amb això s'ha d'intentar ser feliç (que és l'únic que importa)... a partir d'aquí "qui ho hagi d'entendre" que segueixi llegint i qui no, que no ho faci... i si ho fa i es pensa que estic més "p'allà que p'acà" tampoc anirà gaire errat... :-)

Suposem que un dia un home va al perruquer, per que no està conforme amb el seu pentinat, (a més força gent li ha comentat que el seu pentinat no és maco) i el perruquer aconsellant-lo li diu que li farà els rinxols de'n David Bisbal (per dir algo...) i que passí demà mateix per la perruqueria... i dubtosament hi confia i es troba amb una perruca enganxada al cap... i amb el perruquer ben content de la perruca i l'home esparverat.
L'home surt al carrer i els mateixos que li deien que el pentinat no era maco ara se'n foten directament.... a més a més de les altres persones que, com diu l'usuari de l'Internauta, de seguida s'adonen de la presencia de la perruca (ben enganxada amb araldit)...


Parlant-ne a la llista l'Internauta se'm va acudir una altre paral·lelisme:
Primer: La culpa no és d'un altre... la culpa és de l'home per fer-li cas... i del perruquer per no tenir bon criteri...
Si tu vas amb un renault clio a un mecànic a tunejar-lo per que no t'agraden les rodes que porta i li dius que les vols canviar (cosa que es pot fer... si no es pugues ja ni hi pensaries) i et diu que te'n posarà unes de molt guapes i t'hi posa les d'un ferrari que no s'adiuen de res amb el clio amb el que gairebé no pots circular, per molt que les rodes siguin de ferrari (o ell ho digui...?!?!?) aquest mecànic ha de tenir el suficient criteri per no posar-les, o posar-n'hi unes que vagin bé, o fer veure que les que el clio porta ja son les adients i dir que s'està "boig" per voler canviar-les... o preguntar a d'altres mecànics quines serien les millors rodes o si cal o no canviar-les.

Altra cosa es que tingui que mantenir el taller i els 400 operaris i vagi posant rodes
a tothom que ho demani...
I el cotxe rai... te'n compres un altre i ja està... no sé si m'explico?
I si no agraden les noves rodes del clio que es pot fer???...

Passen els anys... exactament 20 ANYS... i l'home, després d'haver passat per un munt de fases en aquest període (ocultació, intent de superació, desesperació, fins aquí hem arribat, ajudeu-me, més o menys me'n surto, canvi important en prioritats i valors personals, mitja acceptació i intent de ser feliç fent d'altres coses) se li passa pel cap que pot ser després de tant de temps aquest perruquer (el seu fill, per que el pare ja és a l'infern amb molts d'altres perruquers fills de puta) pot ser ha trobat la manera de desenganxar la perruca (doncs la ciència teòricament avança) i li ho pregunta.

Aquest perruquer aprofita l'ocasió per a sortir a ves a saber quina tele amb ves a saber quines fotos de la perruca (això és el que menys importa... el que importa és la ètica professional), que el seu pare li va enganxar al cap de l'home, i dient que els rinxols son ben bonics.
Evidentment l'home passa a ser, per uns mesos, el centre d'atenció (sense voler-ho, que si fos això el que volgués ja hauria entrat al gran hermano o sortit al tomate) i tothom que el coneix pot dir-hi la seva sense respectar ni a Déu ni al Dimoni.... i torne'm-hi a ser... crisi personal altra vegada.

Arribats a aquest punt hi ha varies sortides:
1-Tancar-se a l'habitació i no sortir-ne en la vida (por ser el que hauria fet la majoria)
2-Saber que ara les cartes estan sobre la taula i tot està clar per a la gran majoria i mirar de seguir igual (positivisme idiota??? instint de supervivència???) doncs ell segueix sent el mateix.
3-Portar al perruquer als tribunals (però una dita sàvia popular diu que, la merda, quan més es remena, més pudor fa).
4-"Hasta aquí hemos llegado" (si no va ser el moment fa anys ara menys)
5-En Vicente Ferrer segur que està encantant de tenir més col·laboradors (opció molt llaminera)
6-...???...

L'home decideix, després d'una crisi profunda, triar la segona opció... les cartes estan sobre la taula... la gent sap que porta la perruca enganxada i que no li agrada... la bona gent (que n'hi ha més de la que sembla) no hi donarà més importància i el respectarà i ajudarà (tots ens hem d'ajudar, per això som animals socials) i buscaran darrera la perruca les bones qualitats d'aquest home (que en té moltes) i l'apreciaran pel que és.
I la mala gent (que també n'hi ha molta) i que saben-t'ho continuen criticant-lo, doncs esborrats de la llista i considerats directament uns "fills de puta mal educats"... i l'home es queda tant panxo... o ho intenta... que "encara està en el camino" com deia en José Agustin Goytisolo a "Palabras para Julia" ... ...tot i sabent que també molta d'aquesta bona gent, en donar-se la volta, per darrere comentaran que duu una perruca...

I curiosament les coses canvien i sembla que a millor, cosa que ningú assegura que continuï igual doncs en 20 ANYS les ha vist de tots colors.... i si les coses van a pitjor hi ha la cinquena opció que és del tot llaminera... i en el cas d'arribar a la quarta l'acompanyarà el perruquer, i Sant Pere ja se n'encarregarà de decidir qui va cap amunt i qui cap avall (i de passada sortirà a l'Absurd Diari :-)).

I com que tots vivim a "Matrix" tant se val si la raó la té el perruquer o l'home... pel cas és lo mateix... el problema segueix sent el mateix...

I a l'home, com un dia el van ben aconsellar, tant li fa (relativament..) el que en pensin els demés doncs sap que sempre trobarà gent a favor i gent en contra del que faci... o sigui que només es regeix pel que ell creu correcte i l'únic que intenta és cercar la felicitat i tirar endavant... (més o menys com tots, no???)

I com que en tot hi ha la part positiva i negativa (el que en diuen Yin i Yang) i l'home es un pel optimista mira de treure'n la part positiva i no amargar-se la vida, encara que de vegades no li serveixi de res ni veure el Testimoni de'n Nick.

Qui ho hagi llegit i sàpiga del que parlo doncs ja en té la meva versió dels fets... i qui no doncs que hi farem... millor... que "el meu mal no vol soroll" encara que aquest apunt al blog no crec que hi ajudi gaire. :-)

Perdoneu el rollo [off], però és que el comentari de l'Internauta em venia al pèl... i com que a "Matrix" no sé que és el que sap o deixa de saber la gent, doncs ara ja pot quedar una mica més clar.

I prometo no tornar a fer-ho ¡jamás!. ...només aquest escrit al blog... que per això hi és, per a "vomitar" tota la brutícia del terrat.


25 de gener 2008

Gracias a nuestros 'tenzings'

Tenia pensat un altre apunt pel blog (molt personal i que ja escriuré més endavant) per a inaugurar l'any 2008, però aquest artícle del meu admirad Josep Mª Espinàs, de la seva columna a el Periodico (que no puc deixar mai de llegir), i que ell modestament i de forma sàvia anomena "Pequeño Observatorio" crec que es mereix (de llarg...) ser el primer apunt de l'any 2008.



Ha muerto Edmund Hillary, el hombre que por primera vez pisó la cima del Everest. Recuerdo perfectamente la explosión admirativa que provocó aquella gesta sin precedentes. Entonces la dificultad era realmente extraordinaria. Hoy, la preparación y los recursos técnicos han hecho que, sin que el peligro y el fracaso hayan desaparecido, los everistas se multipliquen. Lo acompañó, y lo ayudó, un personaje más bien bajito, modesto, que sonreía mucho. Se trata del serpa Tenzing.

Pienso que somos afortunados los que, a lo largo de la vida, siempre hemos tenido un Tenzing al lado. Unos padres, una mujer, unos amigos que se han hecho cargo de nuestra manera de ser y, en mi caso, de la voluntad de arriesgarme en un oficio poco convencional y de dudosos resultados. Y con el paso del tiempo, desde la juventud hasta hoy, siempre he encontrado un ten-zing en algún momento importante. (Ahora escribo tenzing en minúscula, porque ya he adoptado esta palabra como equivalente de amigo, de protector, de compañero estimulante).

Sería arduo y poco interesante para el lector llenar esta columna con una lista de nombres concretos. Quizá es más claro decir que el primer premio literario fue un tenzing para mí, me ayudó a caminar con más confianza. El amigo que durante unos años todavía inseguros me dio trabajo como publicitario fue otro tenzing. El periodista que me propuso, hace más de 30 años, publicar un artículo diario también lo fue. Mi hija Olga -el único nombre que voy a citar- es el tenzing con síndrome de Down que me ha hecho entender mejor lo que es la vida y cómo vale la pena vivirla con respeto por todas sus manifestaciones.

Cuando alquilé un piso para casarme y me exigían que pagara de entrada un año entero, apareció una tenzing amiga que me adelantó todo el dinero. Quien tuvo la idea de que yo era capaz de realizar entrevistas en la televisión -nunca se me había ocurrido- fue otro tenzing.

Y la editora que desde 1985 me apoya y me da buenos consejos literarios es una tenzing de larga duración. No he tenido nunca tenzings poderosos ni oficiales, pero sí miles de tenzings anónimos que me han animado leyéndome.

Este artículo quisiera servir para que todo el mundo tenga cinco minutos para reconocer a sus tenzings particulares. Pequeños o grandes.

Que no hayamos conquistado la cima del mundo no debe hacernos olvidar a los serpas que nos abrían caminos. =



Amb aquest apunt vull agrair a tots els 'tenzigs' que han passat, i que han de passar per la meva vida, el seu ajud.
I qui no reconegui 'tenzings' a la seva vida o és un superb o ha tingut molta sort (o mala sort, doncs normalment es converteixen en les millors amistats).


Aquest apunt del Sr. Espinàs és extret de
el Periódico © del día 11 de Gener de 2008.